Sempre he pensat que la
millor manera d’aprendre història és a través del teatre, on et pots
transportar en el temps i pots viure, sentir i respirar a través dels
personatges que interpreten l’obra.
Fa uns dies, vaig tenir la
sort de poder veure : Dels Llargs camins. He de confessar que quan vaig veure
el cartell, ja vaig saber dues coses: que l’havia d’anar a veure, i que seria
un èxit. Quan en un espectacle es conjuguen: una dramatúrgia perfecta, una bona
posada en escena, un repartiment d’actors professionals i entregats, una bona
direcció, un vestuari encertat i música en directe, l’èxit está assegurat. I no
em vaig equivocar. Prova d’això va ser que hagueren d’afegir tres funcions més
de les que feien comptes.
Jaume Miró és l’autor
d’aquesta obra i un dels meus dramaturgs preferits. Desde que vaig llegir una obra
seva per primera vegada (Noctàmbuls), no he pogut deixar de seguir i llegir les
seves obres.
Dels llargs camins, parteix
de la investigació de Jaume Morey sobre els esdeveniments que tingueren lloc a
Artà durant la guerra civil, i sobre la vida del darrer batle de la república,
Gabriel Garau Boira, i d’un grup de persones que es varen haver d’amagar per
salvar les seves vides. Una història plena de repressió, persecucions i moments
molt durs, amb una càrrega dramàtica important.
Una posada en escena espectacular
i amb el públic a tres bandes i damunt l’escenari, la qual cosa fa que
l’espectador es senti més aprop dels actors i això li permet entrar més
fàcilment dins la història que tot i que té protagonistes reals, podria ser
perfectament la història dels nostres padrins, la dels nostres pares, o la nostra pròpia història, perquè: “Un home és
qualsevol home, i tots som un, i un és qualsevol”.
La música en directe i els
efectes sonors li donen a l’obra un ambient molt especial. M’agradaria destacar
la gran interpretació de Marcel Cranc, encarregat de posar so a les emocions,
als moments de tensió i que estava totalment integrat a l’obra com si fos un
actor més, tenguent molta cura en tot moment de cada un dels seus moviments.
Tampoc vull deixar de
mencionar la fantàstica interpretació de tots i cadascun dels actors que em van
fer viure moments de tensió, d’alegria, de por, de tendresa i també em van fer
reflexionar.
No em vull estendre més en
qüestions tècniques, ja que voldria parlar dels sentiments i emocions viscuts
durant l’obra.
El moment de la fotografia
és màgic, és com si un a un, anassin cobrant vida, explicant qui eren, com
varen ser perseguits, com varen aconseguir sobreviure, i altres, com varen
esser assassinats (moment que et posa els pels de punta).
L’espectador va compartint
moment a moment la vida i emocions dels personatges que van d’un lloc a l’altre
amb un únic objectiu: sobreviure.
També hi ha moments
d’alegria, de tristesa, de por, de incertesa de no saber què passarà demà, de
no saber si algun dia podran tornar a casa o si tornaran a veure la seva
família.
Ràbia, impotència,
frustració, alliberació, sol·lidaritat, llàgrimes contingudes, un nuu al coll,
pessigolles a l’estómag, aquests són alguns dels sentiments i emocions que vaig
poder experimentar durant una hora i quart de funció, on el moment més dramàtic de
l’obra (que no detallaré per la gent que encara no l’ha vista) va ser el de la
mare amb el seu fill, sense paraules.
Abans he dit que em va fer
reflexionar, i aquest és el tipus de teatre que a mi m’agrada, el que et fa
pensar, el que quan surts del teatre et fa veure les coses d’una altra
manera... i aquest ens fa veure que abans estàvem molt pitjor, que no hi havia
llibertat d’expressió, que la gent estava oprimida, que just just podien pensar en sobreviure i no podien saber ni que farien el dia següent. I noltros ens
queixam? Ens queixam perquè no ens podem comprar un cotxe, o un mòbil? Això ens
fa veure que hem de valorar més el que tenim quan el tenim i no quan el
perdem... i si, és molt trist que això no ho vegem per nosaltres mateixos però
si el teatre ens ajuda en això, benvingut sigui!.
M’agradaria deixar
constància d’alguns comentaris que es varen poder sentir entre el públic quan
va acabar l’obra, que per mi són molt importants, ja que al final, per moltes
crítiques que es facin, el públic és qui decideix si una obra és bona o no
(encara que no sempre estigui d’acord amb això). Aquí els deixo:
-
“ Estic molt contenta d’haver vingut”.
-
“ A mi m’hagués sabut greu no poder venir”.
-
“ Aixó és molt important que es sapi, que surti a
la llum, perquè mai més tornin a passar aquestes coses tan horribles”.
-
“ A mi m’han caigut les llàgrimes i tot”.
-
“ Noo, se m’han posat els pels de punta a mi!”.
Per acabar vos deix un
fragment del poema “Els exilats” de Miquel Forteza.
ELS EXILATS
He vist els exilats, dins
les tenebres
dels llargs camins
silenciosos,
cercar la pau de les
ciutats ignotes,
cansats i morts de tantes
nits d’insomni.
He vist els exilats caminar
febles,
pels vells carrers de
desolades viles,
cercant alberg, mentre els
infants ploraven
aferrats a llurs mares
tremoloses....
