Moonwalking (o un viatge a L.A.)

PASSIÓ, ESFORÇ I DEDICACIÓ. Tres paraules per definir “Moonwalking”, un dels millors espectacles musicals que he vist a la meva vida. Un espectacle que ret homenatge a Michael Jackson, un dels millors artistes que han existit fins ara. Aquest espectacle, creat íntegrament a Manacor i amb artistes 100% mallorquins fou estrenat el passat 25 de Setembre a l’Auditori de Manacor amb gran èxit.

Sincerament, crec que per a molta gent hi haurà un abans i un després de Moonwalking.

Aquest projecte està format per una quarentena de persones, entre les quals hi trobam actors, ballarins, músics, cantants, directors, coreògrafs, tècnis de so i il·luminació, vestuari, equip d’audiovisuals, il·lustradors, etc (esper no deixar-me ningú). Michael Jackson ha estat un referent per tots els participants d’aquest musical que han creat, preparat i treballat durant aproximadament 9 mesos, i gairebé com un part, al final ha vist la llum , complint-se així molts somnis esperats.

 

Començaré parlant del Cartell, il·lustració d’un gran artista també de la nostra terra: Lluis Vecina. Desde el primer moment que el vaig veure me va encantar. Original, suggerent i fantàstic.

Per cert, m’haureu de perdonar si repeteix alguns adjectius, però crec que no em bastaran tots els del diccionari per parlar de Moonwalking.

 L’espectacle et captiva desde el minut 0 i et sorprèn cada vegada més. Una dramatúrgia excel·lent, creada amb una gran sensibilitat, tenint cura de tots els detalls i contant la història de Michael Jackson amb absoluta sinceritat, sense embuts, però amb dignitat i un gran respecte cap a tot el que envolta la seva persona. És un espectacle dinàmic, enèrgic, àgil, on es reflexa un gran treball actoral, coreogràfic i on s’intueix a cada escena, cada cançó, cada minut i a cada moment, la gran passió que hi han posat tots/es per dur a terme aquest gran projecte.

Destacar que l’autor, dramaturg i director és en Francesc Riera, impulsor i promotor de l’espectacle i que a més hi participa com a ballarí, demostrant en cada un dels seus passos i moviments la gran passió i admiració que sent per Michael Jackson, i al qual no em cansaré mai d’agraïr tot el que ha fet perquè Moonwalking veiés la llum.

Un  treball actoral extraordinari de la mà de 2 actors i 2 actrius magnífics, als quals sempre he admirat  i que ens van fer viatjar en el temps i viure cada una de les etapes de la vida de l’artista i ens feren sentir tot tipus d’emocions.

Una escenografia perfecte amb els elements justs i necessaris, acompanyats d’una espectacular il·luminació i un vestuari impressionant, al·lucinant,impecable,  genial, magnífic.......

També em va agradar el detall de les projeccions audiovisuals i destacar la gran feina del muntatge que li donava un  aire particular en alguns temes.

Destacar la gran interpretació de músics i cantants (especialment Cristina i Ferran, als quals admir profundament) , que varen fer que es visquessin moments realment especials, com el moment en que tots ells surten a l’escenari amb aquell silenci misteriós, tens, màgic, i amb absoluta elegància es col·loquen al seu lloc i comença el primer tema: Uauuu!!!! Sense paraules.

És el torn dels ballarins i coreografies.  Crec que hi havia uns 15 temes aproximadament,(per cert, una sel·lecció musical fantàstica), i no m’equivocaré en dir que tots varen ser increïbles, perfectes, i personalment, vaig disfrutar moltissim en cada un d’ells i el que més em va agradar va ser el que trasmetien els ballarins: passió, sensibilitat, emoció, inquietut en alguns moments, i els veies com disfrutaven amb cada pas de la coreografia perfectament estudiada, assajada i preparada durant tant de temps. Les coreografies meravelloses, excel·lents. Destacaré els temes que més m’impactaren, o bé per la coreografia, o per la música, lletra,etc, perquè podria estar parlant fins l’any que ve, però m’interessa que ho llegiu tot i no em vui estendre massa.

I want you back: Quin començament!!!! Quanta energia, quina vitalitat! Veure’ls ballar amb aquell somriure va ser molt agradable i allò em va anunciar que seria un gran espectacle i que aquell dia seria inoblidable.

Beat it: Un tema molt especial ja que es pot dir que és un dels que més he escoltat, per ser un dels preferits del meu fill. El ball va ser fantàstic, amb moltíssima força.

Thriller: Un dels temes més coneguts i més impactants, sobre tot per la coreografia, que va ser brutal amb un vestuari i caracterització fascinants i molt ben fets. Una peça musicalment molt potent i amb un moment inèdit que no desvetllaré per si algú encara no l’ha vist.

The way you make me feel: També em va agradar molt, una coreografia molt xula i gran interpretació de tots/es els ballarins/es.

Man in the mirror: La lletra és fantàstica i amb un missatge molt clar i l’acompanyament del coro de gospel va ser brutal. Un detall xulíssim. Gran interpretació vocal també en un tema una mica complicat vocalment baix el meu punt de vista.

Smoth Criminal: Una coreografia espectacular amb el moment “anti-gravetat” que quasi em perd perquè estava mirant els altres ballarins.

Earth Song: En aquests moments de l’espectacle ja estaven totes les emocions a flor de pell, contingudes, retingudes i mira..., entre la música que és preciosa, la lletra i el video que mai el puc mirar sencer per ser massa sensible a algunes imatges, no vaig poder evitar algunes llàgrimes. Destacar la impressionant interpretació de na Cristina en aquest tema: Brutal!!!!!

Billie Jean: La peça estrella de l’espectacle. Una de les cançons amb més èxit de la carrera de Michael Jackson. Aquest moment de Moonwalking per mi (i pel meu fill també, ja que Billie Jean és una altra de les seves preferides) va ser màgic i molt especial. Amb un ballarí de luxe i una coreografia executada a la màxima perfecció i una interpretació magistral. La seva entrada amb aquell silenci inicial, els moviments elegants, aquell ambient misteriós, el públic expectant... bé, amb una paraula: Brutal!!!.

Un final apoteòsic que va aconseguir posar tots i cada un dels espectadors en peu  i que varen aplaudir fins a més no poder ( jo crec que no exager si dic que estarem prop de 10 minuts sense aturar d’aplaudir). En aquell moment, el públic estava sense paraules i crec que més de dues llàgrimes caigueren , a damunt i a baix de l’escenari.

He de dir que el moment de la salutació va ser fantàstic, ja que es podia veure els artistes emocionats i jo em vaig emocionar també, sobre tot perquè em podia imaginar el que estaven sentint, ja que per sort, he tengut l’oportunitat de estar damunt un escenari i ho he pogut experimentar, encara que no amb un espectacle d’aquestes característiques.

Ja només em queda agrair a tots els que han format part d’aquest meravellós projecte, que gràcies a ell hem pogut conèixer una altra part den Michael Jackson que de ben segur molts no coneixien: la seva part més humana, altruista, i generosa. Michael era una persona molt sensible, detallista, perfeccionista, a part de ser un gran artista, intèrpret, compositor, creador visual, amb una veu versàtil, especial, original i única. Una persona preocupada pel món,per les persones,  per la societat, una societat intol·lerant, que el va jutjar i el va tractar injustament (bona part per culpa de la premsa, una premsa que el 99% de les coses que contava d'ell, eren falses.) Tot i axí ell tenia milions de seguidors per tot el món. I fins i tot després de la seva mort, el món sencer va plorar la seva pèrdua i molts es  disculparen i es retractaren del que havien dit i pensat d’ell, però ja era massa tard.

Coses com aquesta m’omplen de ràbia i impotència, al veure que no es pot fer res contra aquest tipus de periodisme. Això reafirma el que jo sempre he pensat: que no hi ha arma més perillosa que la “paraula”.

Però gràcies a les persones que sempre varen creure en ell i que li feren costat i seguiren confiant en ell , la seva música no ha deixat mai de sonar i d’escoltar-se arreu del món i esper que així sigui fins a la fi dels nostres dies.

Aquí vos deix amb una fotografia on hi podeu veure tot l’equip d’artistes al complet. 

Enhorabona ARTISTES!!! Vos desig  molt d’èxit MOONWALKERS!!!!

DELS LLARGS CAMINS

Sempre he pensat que la millor manera d’aprendre història és a través del teatre, on et pots transportar en el temps i pots viure, sentir i respirar a través dels personatges que interpreten l’obra.

Fa uns dies, vaig tenir la sort de poder veure : Dels Llargs camins. He de confessar que quan vaig veure el cartell, ja vaig saber dues coses: que l’havia d’anar a veure, i que seria un èxit. Quan en un espectacle es conjuguen: una dramatúrgia perfecta, una bona posada en escena, un repartiment d’actors professionals i entregats, una bona direcció, un vestuari encertat i música en directe, l’èxit está assegurat. I no em vaig equivocar. Prova d’això va ser que hagueren d’afegir tres funcions més de les que feien comptes.

Jaume Miró és l’autor d’aquesta obra i un dels meus dramaturgs preferits. Desde que vaig llegir una obra seva per primera vegada (Noctàmbuls), no he pogut deixar de seguir i llegir les seves obres.

Dels llargs camins, parteix de la investigació de Jaume Morey sobre els esdeveniments que tingueren lloc a Artà durant la guerra civil, i sobre la vida del darrer batle de la república, Gabriel Garau Boira, i d’un grup de persones que es varen haver d’amagar per salvar les seves vides. Una història plena de repressió, persecucions i moments molt durs, amb una càrrega dramàtica important.

Una posada en escena espectacular i amb el públic a tres bandes i damunt l’escenari, la qual cosa fa que l’espectador es senti més aprop dels actors i això li permet entrar més fàcilment dins la història que tot i que té protagonistes reals, podria ser perfectament la història dels nostres padrins, la dels nostres pares,  o la nostra pròpia història, perquè: “Un home és qualsevol home, i tots som un, i un és qualsevol”.

La música en directe i els efectes sonors li donen a l’obra un ambient molt especial. M’agradaria destacar la gran interpretació de Marcel Cranc, encarregat de posar so a les emocions, als moments de tensió i que estava totalment integrat a l’obra com si fos un actor més, tenguent molta cura en tot moment de cada un dels seus moviments.

Tampoc vull deixar de mencionar la fantàstica interpretació de tots i cadascun dels actors que em van fer viure moments de tensió, d’alegria, de por, de tendresa i també em van fer reflexionar.

No em vull estendre més en qüestions tècniques, ja que voldria parlar dels sentiments i emocions viscuts durant l’obra.

El moment de la fotografia és màgic, és com si un a un, anassin cobrant vida, explicant qui eren, com varen ser perseguits, com varen aconseguir sobreviure, i altres, com varen esser assassinats (moment que et posa els pels de punta).

L’espectador va compartint moment a moment la vida i emocions dels personatges que van d’un lloc a l’altre amb un únic objectiu: sobreviure.

També hi ha moments d’alegria, de tristesa, de por, de incertesa de no saber què passarà demà, de no saber si algun dia podran tornar a casa o si tornaran a veure la seva família.

Ràbia, impotència, frustració, alliberació, sol·lidaritat, llàgrimes contingudes, un nuu al coll, pessigolles a l’estómag, aquests són alguns dels sentiments i emocions que vaig poder experimentar durant una hora i quart de funció, on el moment més dramàtic de l’obra (que no detallaré per la gent que encara no l’ha vista) va ser el de la mare amb el seu fill, sense paraules.

Abans he dit que em va fer reflexionar, i aquest és el tipus de teatre que a mi m’agrada, el que et fa pensar, el que quan surts del teatre et fa veure les coses d’una altra manera... i aquest ens fa veure que abans estàvem molt pitjor, que no hi havia llibertat d’expressió, que la gent estava oprimida, que just just podien pensar en sobreviure i no podien saber ni que farien el dia següent. I noltros ens queixam? Ens queixam perquè no ens podem comprar un cotxe, o un mòbil? Això ens fa veure que hem de valorar més el que tenim quan el tenim i no quan el perdem... i si, és molt trist que això no ho vegem per nosaltres mateixos però si el teatre ens ajuda en això, benvingut sigui!.

M’agradaria deixar constància d’alguns comentaris que es varen poder sentir entre el públic quan va acabar l’obra, que per mi són molt importants, ja que al final, per moltes crítiques que es facin, el públic és qui decideix si una obra és bona o no (encara que no sempre estigui d’acord amb això). Aquí els deixo:

-         “ Estic molt contenta d’haver vingut”.

-         “ A mi m’hagués sabut greu no poder venir”.

-         “ Aixó és molt important que es sapi, que surti a la llum, perquè mai més tornin a passar aquestes coses tan horribles”.

-         “ A mi m’han caigut les llàgrimes i tot”.

-         “ Noo, se m’han posat els pels de punta a mi!”.

Per acabar vos deix un fragment del poema “Els exilats” de Miquel Forteza.

ELS EXILATS

He vist els exilats, dins les tenebres

dels llargs camins silenciosos,

cercar la pau de les ciutats ignotes,

cansats i morts de tantes nits d’insomni.

He vist els exilats caminar febles,

pels vells carrers de desolades viles,

cercant alberg, mentre els infants ploraven

aferrats a llurs mares tremoloses....

HOLA DE NUEVO!!

Después de mucho tiempo sin actualizar mi blog, quiero saludaros de nuevo y comunicaros mi intención de volver a poner en marcha este blog.

Muy pronto podréis encontrar novedades teatrales, entre otras, intentaré escribir alguna crítica teatral de las últimas obras que he podido ver.

También me gustaría informaros que a partir de ahora, escribiré en catalán, ya que es mi lengua materna i con la que me siento más cerca del teatro.

Espero que el idioma no sea un impedimento para todos/as los que me habéis seguido hasta ahora, y que lo sigáis haciendo.

Me despido por el momento y.... hasta pronto!!!