DELS LLARGS CAMINS

Sempre he pensat que la millor manera d’aprendre història és a través del teatre, on et pots transportar en el temps i pots viure, sentir i respirar a través dels personatges que interpreten l’obra.

Fa uns dies, vaig tenir la sort de poder veure : Dels Llargs camins. He de confessar que quan vaig veure el cartell, ja vaig saber dues coses: que l’havia d’anar a veure, i que seria un èxit. Quan en un espectacle es conjuguen: una dramatúrgia perfecta, una bona posada en escena, un repartiment d’actors professionals i entregats, una bona direcció, un vestuari encertat i música en directe, l’èxit está assegurat. I no em vaig equivocar. Prova d’això va ser que hagueren d’afegir tres funcions més de les que feien comptes.

Jaume Miró és l’autor d’aquesta obra i un dels meus dramaturgs preferits. Desde que vaig llegir una obra seva per primera vegada (Noctàmbuls), no he pogut deixar de seguir i llegir les seves obres.

Dels llargs camins, parteix de la investigació de Jaume Morey sobre els esdeveniments que tingueren lloc a Artà durant la guerra civil, i sobre la vida del darrer batle de la república, Gabriel Garau Boira, i d’un grup de persones que es varen haver d’amagar per salvar les seves vides. Una història plena de repressió, persecucions i moments molt durs, amb una càrrega dramàtica important.

Una posada en escena espectacular i amb el públic a tres bandes i damunt l’escenari, la qual cosa fa que l’espectador es senti més aprop dels actors i això li permet entrar més fàcilment dins la història que tot i que té protagonistes reals, podria ser perfectament la història dels nostres padrins, la dels nostres pares,  o la nostra pròpia història, perquè: “Un home és qualsevol home, i tots som un, i un és qualsevol”.

La música en directe i els efectes sonors li donen a l’obra un ambient molt especial. M’agradaria destacar la gran interpretació de Marcel Cranc, encarregat de posar so a les emocions, als moments de tensió i que estava totalment integrat a l’obra com si fos un actor més, tenguent molta cura en tot moment de cada un dels seus moviments.

Tampoc vull deixar de mencionar la fantàstica interpretació de tots i cadascun dels actors que em van fer viure moments de tensió, d’alegria, de por, de tendresa i també em van fer reflexionar.

No em vull estendre més en qüestions tècniques, ja que voldria parlar dels sentiments i emocions viscuts durant l’obra.

El moment de la fotografia és màgic, és com si un a un, anassin cobrant vida, explicant qui eren, com varen ser perseguits, com varen aconseguir sobreviure, i altres, com varen esser assassinats (moment que et posa els pels de punta).

L’espectador va compartint moment a moment la vida i emocions dels personatges que van d’un lloc a l’altre amb un únic objectiu: sobreviure.

També hi ha moments d’alegria, de tristesa, de por, de incertesa de no saber què passarà demà, de no saber si algun dia podran tornar a casa o si tornaran a veure la seva família.

Ràbia, impotència, frustració, alliberació, sol·lidaritat, llàgrimes contingudes, un nuu al coll, pessigolles a l’estómag, aquests són alguns dels sentiments i emocions que vaig poder experimentar durant una hora i quart de funció, on el moment més dramàtic de l’obra (que no detallaré per la gent que encara no l’ha vista) va ser el de la mare amb el seu fill, sense paraules.

Abans he dit que em va fer reflexionar, i aquest és el tipus de teatre que a mi m’agrada, el que et fa pensar, el que quan surts del teatre et fa veure les coses d’una altra manera... i aquest ens fa veure que abans estàvem molt pitjor, que no hi havia llibertat d’expressió, que la gent estava oprimida, que just just podien pensar en sobreviure i no podien saber ni que farien el dia següent. I noltros ens queixam? Ens queixam perquè no ens podem comprar un cotxe, o un mòbil? Això ens fa veure que hem de valorar més el que tenim quan el tenim i no quan el perdem... i si, és molt trist que això no ho vegem per nosaltres mateixos però si el teatre ens ajuda en això, benvingut sigui!.

M’agradaria deixar constància d’alguns comentaris que es varen poder sentir entre el públic quan va acabar l’obra, que per mi són molt importants, ja que al final, per moltes crítiques que es facin, el públic és qui decideix si una obra és bona o no (encara que no sempre estigui d’acord amb això). Aquí els deixo:

-         “ Estic molt contenta d’haver vingut”.

-         “ A mi m’hagués sabut greu no poder venir”.

-         “ Aixó és molt important que es sapi, que surti a la llum, perquè mai més tornin a passar aquestes coses tan horribles”.

-         “ A mi m’han caigut les llàgrimes i tot”.

-         “ Noo, se m’han posat els pels de punta a mi!”.

Per acabar vos deix un fragment del poema “Els exilats” de Miquel Forteza.

ELS EXILATS

He vist els exilats, dins les tenebres

dels llargs camins silenciosos,

cercar la pau de les ciutats ignotes,

cansats i morts de tantes nits d’insomni.

He vist els exilats caminar febles,

pels vells carrers de desolades viles,

cercant alberg, mentre els infants ploraven

aferrats a llurs mares tremoloses....